No em dius la veritat del que penses, sents o fas. Són paraules creuades les que trobo escrites en trossets de papers per taules i calaixos. N’hi han de telèfons donats a la intempèrie, adreces de sota ma, cites cargolades en la desesperació de la urgència i el neguit. Menteixes a qui més t’estima, mossegues la ma de qui et dona de menjar. Tots Sants els que cauen del cel per beneir la sublim determinació de pintar de nou la casa. Prou de colors foscos i bruts! El pàl·lid blau turquesa tintarà de nou la vella façana, ara que tots els fums de la vella xemeneia ja els hem netejat, l’hora del canvi de colors ja és aquí propera i necessària. Els batecs del cor no poden tornar a estabornir els polsos de nou, mai més ploraran els núvols de difunts que ja no vetllen per a tu i perquè no tampoc per a mi. El cínic silenci és la mentida més traïdora. Mira bé tot el que et dic en poques paraules, cínic, mentider i traïdor, tinc bones raons per fer-ho, dir-ho i escriure-ho aquí mot per mot.
Dormir unes hores em deixa encara més despullat de paraules per respondre’t com mereixes, potser tancar l’aixeta de l’aigua que ha d’omplir la bassa seria un bon remei, assecar els camps de roses grogues per sempre més i deixar que a la teva carena pedregosa hi pugueu plantar alguns fruiters de fulles novelles i gustosos fruits. Se que tot el que està passant per el carrer de l’agonia es una lluita aferrissada de no deixar de cridar cap a fora per reclamar que encara som vius encara que per dintre tots dos sabem que les fluïdeses mortes estan des de fa anys sense cap control que hi pugui fer la cura tan propera per endur-se’n els temors i les angunies. Com s’ha de fer per lligar l’avida fura perquè no ens mati el poc bestiar que ens queda. Si et quedes a la casa prova de canviar les llums de cada vespre, cada dia s’ha anat fent més fosc de tenebres gèlides i no m’hi veig en pujar les escales del passar del temps i entropesso amb aquest roc mortal que és el teu silenci.
Com podré mai més mirar els teus ulls i veure el nen que fora temps enllà? La paraula que em vas donar fou torta de sentits i equivocada de formes. No la vull ja més per a mi. He de ser un pis de nova planta per aguantar tot el que ara se’ns vindrà a sobre, bigues de ferro colat i pedra carejada per aguantar l’anima de vidre a punt de esquinçar-se mica en mica. El fred que tindrem enguany restarà enganxat per sempre a les parets folrades de tristors i melangies, cap més estiu escalfarà el meu sostre, les agulles de gel respiren gelosia, si es desprenen se’m claven al meu pit, potser fora el millor per deixar lliure el peatge i arrencar de cop tanta basarda. Fuig de mi ferotge ocellot, carnada vols? Encara més? No estic preparat per dir adéu i plego he de lluitar amb ganivets i plomes. On estàs clau d’esperança? Quin manyà la forjarà planera per ficar-la al pany de la meva anima. Aquest dolor al costat meu m’ajuda a suportar l’altra desfeta, la de la trista i dissortada vida, com el poeta digué.
