divendres, 20 de juny del 2014

Barcelona, El Pi

El Pi, i el seu Sant Pancraç, el petit màrtir que ajuda a conservar la feina o a trobar-la. Ara el pobre santet no para d’anar d’aquí cap a allà. Potser per això a aquesta parròquia ara hi ha molts moments que per veure-la et cobren entrada i fins i tot cada vespre s’hi fan concerts de guitarra i conjunts de càmera i s’ha de passar per taquilla, es clar. Han de buscar-se la vida, i els euros estan a la butxaca de la gent que ve de fora. Sortosament els turistes ajuden a fer bullir l’olla de la parròquia, que per cert sempre ha estat molt lligada en defensar els drets de les persones emigrants o no, més desprotegides. Dins l’única nau de la església gòtica, uns quants altars que sempre dona gust de tornar a veure. Saludar a la verge Maria mig adormida o senzillament morta, mai ho he estat capaç d’esbrinar. Un grup escultòric, dones i nens, del gran Amadeu d’Olot i poca cosa més. Per tancar l’ultima imatge el imponent rosetó el que jo veig més gran de tota la ciutat, vidres de colors, calidoscopi gegantí per donar llum a la Rambla que tan a prop respira.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada